Seny!

Concurs de Castells a Tarragona, enguany, la majoria de matossers amb els Castellers de Barcelona, de vermell vaja.

Varem començar divendres a assaig al local del barri de Clot, un local força nou, on hi caben castells amb folre (allà on et trepitja una pinya). Castells grans, dels que fan patxoca, amb una pinya descomunal, allà hi érem nosaltres.

Amb la lliçó apresa, autocar a les 7 del matí de diumenge, Molins existeix a aquelles hores, i cinc hores llargues de concurs, castells i colles de tota mida, diada castellera de llarg abast. Les cròniques periodístiques en parlen, i no cal que expliqui gaire més.

Tornada amb autocar, tot plegat amb la gent de la colla jove de l’Hospitalet, que ja coneixem de fa temps.

Tornarem a coincidir amb els Castellers de Barcelona per la diada, i val a dir que foren bons amfitrions i companys de pinya, ben segur que sabrem estar a l’alçada.

Contracrònica:

De les màximes castelleres, agafeu-ne la que vulgueu, totes són importants, totes tenen la seva reflexió.

El concurs de castells és una demostració incomparable de l’esforç, de la tècnica i de l’experiència de les colles, però cada dos anys al concurs hi trobo a faltar una màxima que entenc es fonamental: el seny.

Entenem per seny, fer les coses amb criteris de responsabilitat, de prudència i de mesura. Sabent quina és la teva capacitat de força, fins a on arriba el teu equilibri, i evitant que el valor es converteixi en temeritat, no faràs altra cosa que posar-hi seny.

Hem vist grans castells a Tarragona, castells que fan afició, de tota mida i mèrit. Hem vist però molta llenya, alguna certament dura de veure, amb canalla pujant i potser sabent que no baixaria, provant castells al límit de les seves possibilitats. Poques colles ho han descarregat tot. Diumenge a Tarragona, i no és el primer cop, he trobat a faltar una mica de seny.